Els CIEs

Per Joan Sifre Martínez, Fundació d’estudis i iniciatives sociolaborals FEIS. Publicat a la revista Cresol

CIE-no

Il y a dans ce monde nouveau tant de gens
pour qui plus jamais ne serà naturelle la douceur
il y a dans ce monde ancien tant et tant de gens
pour qui toute douceur est désormais étrange
il y a dans ce monde ancien et nouveau tant de gens
que leurs propres enfants ne pourront pas comprendre
(Louis Aragon). [“Chanson pour oublier Dachau”]

Un dels problemes ètics fonamentals en la nostra societat avui és la resposta a la immigració. M’atreviria a dir que constitueix la clau per avaluar la qualitat democràtica i humana d’alguns discursos socials, polítics i religiosos.

Davant de les noticies que parlen d’una Mediterrània amb més de 3.300 persones migrants enfonsades tractant d’arribar a Europa, no són elles i ells…és aquesta la que està naufragant. La renacionalització de fet de les polítiques d’acollida, d’immigrants econòmics com dels qui busquen refugi, és la quebra més profunda d’aquella vella Europa que defensava el seu “acervo” de polítiques socials i que volia arrossegar cap a la democràcia a la resta de països mitjançant l’exemplaritat del seu veïnatge.

Surten dels seus llocs d’origen pels més variats motius: fugint de la misèria, de la guerra, de la violència, del domini patriarcal que imposa pràctiques ancestrals i abusives, enganyats i enganyades per màfies…han viscut un calvari i un desert inacabable, formes d’esclavitud, segrestos, robatoris…

Els hi mou l’aspiració legítima de viure, de trobar un lloc de recer, on treballar i, tal vegada, reunir de nou a la família i arrelar-se. Arriben colpejats per la vida viscuda i patida, carregant debilitats i errades, però també comportaments heroics de coratge compartit, de solidaritat entre pobres. Tot això trobem al CIE (Centre d’internament d’estrangers) de Sapadors a València.

Les persones que cada setmana els acompanyem sabem que el viatge ha sigut dur i dur és també el temps que els espera. Els CIEs aparegueren per primera vegada a la Llei d’Estrangeria de 1985, on s’establia que el jutge d’instrucció al que se li presentava per la policia una sol·licitud d’expulsió d’una persona en situació irregular, podia adoptar com a mesura cautelar vinculada a l’expulsió, i mentre aquesta poguera produir-se, l’internament d’aquestes persones en recintes que no tenen caràcter penitenciari, però on se’ls hi priva de “dret deambulatori” (sic), diu la llei.

Aquest internament preventiu els lleva la llibertat, els manté baix control policial per un màxim de 60 dies, pendents d’una expulsió que tal vegada no es puga produir. I en aquesta indefinició, privats de les coses més elementals, sovint maltractats i sense moltes vegades saber què va a ser d’elles i ells, ni com, ni quan, ni per què… comencen a “prendre consciència de l’abisme” de reclusió, del que parlava Louis Aragon en el seu poema. On ens transmet que cap experiència d’injustícia és innòcua. El sofriment injust no per inútil és passatger; canvia les persones i deixa petjades per generacions.

Als CIE es continua abusant de l’internament front a altres mesures cautelars possibles en la Llei. Més, quan hi ha persones avui internades amb arrelament social suficient com per a aconsellar alternatives.

Al CIE predomina completament un model policial repressor basat en el control i la seguretat. La qual cosa provoca crispació i temor front a possibles represàlies. Això s’aguditza després d’episodis de revolta com els de primers de setembre passat. Els registres i inspeccions són avui constants i sobtades, imprevisibles.

Una ampla majoria de les persones no tenen antecedents penals, ni policials. Només una paranoia, que diu poc de la maduresa democràtica d’aquesta societat, pot deixar-se dur per una sospita xenòfoba per a qui l’estrany sempre és una amenaça. Més bé el que es dona és que persones que per “delictes de fam” han complit algun tipus de condemna, i ja han pagat, són “reenganxats” a la seua eixida de presó en una pròrroga, en pitjors condicions objectives i subjectives al CIE.

Al CIE no s’atén amb suficient rapidesa les situacions de vulnerabilitat, com ha succeït en casos de menors, víctimes de tracta, dones embarassades, malalts,…no la desitjable i amb un criteri favorable a les persones afectades.
Les instal·lacions presenten grans deficiències com reconeixia l’antic director en el moment de jubilar-se. La insuficiència de pressupost no justifica, però, el mantenir persones sense disposar d’aigua a temperatura adequada, plagats de paràsits, sense roba o altres instruments d’higiene necessària.

La salut pública d’un establiment exigeix un bon servei d’atenció sanitària permanent, d’infermeria, amb fàcil accés a atenció hospitalària si cal o serveis especialitzats.
No es pot mantenir una falta d’informació sobre la seua situació jurídica, sobre els procediments en que estan immersos, coneixent els instruments de tutela jurídica, podent utilitzar serveis d’interpretació i traducció quan ho necessiten. En això, i especialment en moments de crisi, el jutjat de control ha de ser particularment exigent.

Tot açò és el que exigeix el reconeixement del drets humans. Però nosaltres no hem d’ignorar el clam d’aquestes persones, que molt a prop d’on vivim, pateixen aquestes condicions. Deia el Papa Francisco en 2013 “La caritat que no canvia la situació dels pobres no és suficient. La vertadera pietat, que Deu dona i ens ensenya, demana justícia per a que els pobres puguen trobar una manera d’eixir de la pobresa”.

La justícia, la defensa del drets humans indivisibles, de la dignitat de totes les persones, són exigències ètiques i, per què no, també polítiques (sols que d’això se’n parla poc). És el mínim per a que existeixca un estat de dret i un “estat social de dret”, que hauria de ser més exigent…

Però per nosaltres, per a una ètica comunitària i alliberadora, l’exigència és molt més fonda i més ampla: escoltar la veu dels altres és despertar a la consciència ètica i així és possible sentir-se con-vocat a una responsabilitat compartida i universal, a exercir la cura i preocupació…. i fer comunitat.

 

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s