AMOR VERTADER FINS A LA MORT. Nieves Escribà.

No es la meua idea escriure a l’amor com tal, sinó que com es tracta d’un cas
real i s’inspira en la vida mateixa, crec que malgrat que fon part d’esta vida, és
a dir, de la vida d’una parella desconeguda, anònima i sense cap relleu (bé, sí
que hi hagué relleu per al marit, els amics que viatjaven amb ella i de gairó una
miqueta em va envolupar a mi també) cal donar-li un títol romàntic perquè sinó
es veu un poc tètrica la trama d’esta història.
Per tant, ací va el conte, que no es conte, però sí un homenatge al marit
desolat. Este és el títol: “Amor vertader fins a la mort”.
Un matí, poc després de les nou del matí, entra un home a l’oficina i ve cara a
mi i em diu : “Tinc un problema!!!“ Semblava que jo portava un cartell on deia:
“Fada Maribel”. Tinc el do de solucionar els problemes amb la meua vareta
màgica. Era una atracció fatal. En esta ocasió era un problema i de veritat, per
canviar, ja que la majoria de les ocasions que m’havien dit eixa frase, eren
coses de diari. Sense importància.
Jo li dic: “Vosté em dirà”. La cara més apenada que he vist mai. Els ulls rojos
d’haver plorat. El cos i les mans amb una espècie de tremolor, sense poder
dominar-lo i un aspecte d’estar cansat, com derrotat, com eixit d’una lluita. La
roba no bruta, però com desastrada, com si la portara des de feia uns quants
dies, sense llevar-se-la.
Em mira i em diu: “Una altra parella amics nostres, la meua dona i jo, estàvem
fent un viatge pegant la volta al món. Venim des de l’illa de Hawai i ara havíem
de viatjar a Suïssa i continuar per l’hemisferi oest, fins a casa, fent algunes
parades en ruta. Ahir per la nit, anàrem a sopar els quatre, per a celebrar
l’aniversari de noces nostre, de la meua dona i meu. En tornar a l’hotel cap a
les 10 de la nit, calia que fera una telefonada a Suïssa i com que no m’aclaria
molt bé vaig baixar a recepció. Entre baixar, telefonar i pujar passarien deu o
com a molt quinze minuts. Quan entrí a la cambra, em trobí a la meua dona en
terra. No vaig saber què fer. No podia creure el que m’estava passant. Estava
morta. No respirava. Si feia sols pocs minuts havíem arribat contents i plens de
goig. Si l’havia deixat plena de vida i rient-se! Vaig cridar a recepció i van pujar
i van telefonar un metge, que arribà en tres o quatre minuts. No hi havia res a
fer. La pobreta de la meua dona havia mort d’un atac cardíac estant tota sola.
He passat la nit assegut mirant -la per si tornava en sí. Res no ha canviat. Vinc
a que m’ajude vosté a enviar les seues despulles mortals a Suïssa on serà
soterrada”.
No fa falta dir com em vaig quedar. De moment no podia ni reaccionar. Era
normal enviar despulles mortals per avió. Però eixe treball el feien normalment
els guies dels tours i estes persones viatjaven pel seu compte. Jo mai havia
estat en contacte directe amb la família del mort al menys no com en aquell
moment. No hi havia guia per ajudar. Quan vaig reaccionar, immediatament
vaig contactar una funerària, que per anys, ha estat l’especialitzada en
traslladar cadàvers fora d’Espanya. M’identifique, els explique el que passa i
els demane tota la informació del que cal fer així com el preu. Em diuen que tot
el que cal fer son ells els encarregats de fer-ho i jo sols he de reservar plaça a
l’avió del dia en què estiga tot preparat, és a dir: embalsamar el cos, ficar-lo
dins del taüt i a més ficar el taüt dins d’una caixa coberta de metall, crec que és
llautó. Tot això costava aleshores uns diners que difícilment algú que estava
de viatge portava damunt. No sé si este tema queda assegurat, en cas de
tindre un segur. El que sí que sé és que l’ home de la meua història no tenia
eixe capital amb ell, com és natural. Parlem de xifres de sis números.
Em feia falta, doncs, la data per al viatge i el pagament. Ara venia allò difícil.
Este home me contà que no tenia diners amb ell per a cobrir estes despeses i
meme demanà que contactara amb un dels caps de la Companyia a Zurich
del departament de vendes donant-li el seu nom. Sembla que era un molt bon
client i el coneixien i que ells allí farien el que calguera per a arreglar comptes
amb la funerària. Envie un missatge urgent i urgent es rep la resposta: “no hi
ha problema”. Cal fer-se càrrec de pagar l’import que siga a la funerària i la
factura pel trasllat en avió del cadàver es farà al destí, cosa que per a esta
classe d’enviaments no està acceptat, evidentment per raons òbvies. Des de
Zurich el departament de comptabilitat, donà instruccions per la liquidació
d’este compte. I la meua oficina va pagar les factures amb càrrec a Zurich.
Ja està tot arreglat. Tot ha eixit perfecte i es farà el trasllat dos dies després.
La funerària ha fet el seu treball i el dia assenyalat estarà a l’aeroport per a fer
el lliurament de les despulles humanes . Tot està coordinat amb l’oficina de
l’aeroport, la de Zurich i tots els protocols i documentació preparats i sols queda
informar el pobre vidu. A Zurich, s’encarregaren de portar el taüt a una nevera
fins l’arribada del marit.
A l’endemà ve a parlar amb mi i a veure si tot està ja preparat el company de
viatge, i amic, perquè el vidu estava descansant, ja que portava sense dormir
dos dies. Per força comentem el que ha passat. Em conta que el marit és a dir
el vidu, és suís, la dona era japonesa, estava jubilat feia un parell d’anys i vivien
a Hawaii perquè era com si diguérem el punt a mig camí entre Japó i Suïssa i
perquè els agradava viure allí, és clar. Les dues parelles es coneixien des feia
temps i havien decidit viure en aquella illa. Estaven fent el viatge per a celebrar
l’aniversari de noces. L’home havia estat president d’una companyia de
locomotores suïssa molt coneguda per tot el món i estava molt enamorat de la
seua dona, cosa que ja havia jo constatat, per la pena que portava en la seua
cara i en el seu cos. Bé, parlem de tot un poc. Este home, l’ amic, era dels
Estats Units. Li dic com està ja tot preparat per al dia següent. Escric tot el
que cal fer per all marit, i a esperar.
El dia de l’eixida, pel matí, ve a vore’m el vidu i em demana un favor molt
especial per a ell. Aleshores, ja podia jo esperar qualsevol cosa, però tot i així
m’entrà una tremolor i crec que la meua cara es tornà blanca com el paper i els
ulls oberts com la bústia de correus. Tot el que volia este home era poder
posar-li un ram de flors, damunt del taüt a la seua dona… per favor, per favor,
per favor. Qui pot negar-li a un home que ha perdut la seua dona de sobte i
lluny de sa casa, en un país estranger i estant de viatge celebrant l’aniversari
de noces, una cosa semblat? Aquí, apelí als sentiments del meu company de
l’aeroport i he de dir que la resposta fon totalment positiva de la seua part. ( Si
pots llegir açò Freddy, segur que te’n recordaràs). Ara no és negoci, ara és
humanitat. Jo sé que hi ha coses que no es poden fer, però hi ha una nota en el
llibre que regula els casos que es poden donar en el treball i que diu: “si el cas
que tens a les mans no està exposat en este llibre, fes ús del teu sentit comú”.
He fet ús del meu sentit comú en més d’una ocasió i he de dir que en cap dels
casos m’he penedit del que he fet.
Com el trasllat en avió de despulles humanes es fa amb molta cura, per no
molestar els altres passatgers, no tots estan disposats a tindre per company de
viatge un mort, tot es fa molt dissimulat, que no es veja que hi ha un taüt. Per
tant, en entrar en la pista amb un ram de flors, una persona que no és
passatger tenia els problemes protocol·laris lògics. Hui, amb tota la seguretat
que hi ha, (s’ha convertit en una espècie de mania persecutòria) no es podria
fer. Però vaig parlar amb el cap d’escala, li vaig explicar el que hi havia i vora el
migdia, em contestà positivament, aconseguint de les autoritats de l’ aeroport i
perquè hi ha gent que té sentiments, fer-li este favor a un home que acabava
de perdre la seua dona i estava fet pols.
Vaig telefonar i vaig donar-li l’autorització a l’home, que cada dia estava més
apenat i més desfet. A l’aeroport estarien esperant-lo i podria acomiadar-se de
la seua dona i posar-li el ram de flors que pareix ser que era més gran que ell
mateix. Jo no vaig estar allí perquè tenia el cor en un puny i tenia por de posarme
a plorar davant de tots els companys. Jo era la dona dura, la cap de
l’oficina!!! Vaig fer molt bé ja que va ser una cerimònia molt trista i més d’ú
tenia els ulls aigualosos, segons em contà el meu company de treball.
En el vol del dia següent, se’n va anar el vidu per als funerals i el soterrar i uns
dies després, el veig entrar a l’ oficina, a primera hora de la vesprada. Havia
recollit les pertinències de la seua dona per emportar-les amb ell. Ja estava un
poc més tranquil, o s’adonava de què ja no hi havia res mes a fer que
acostumar-se . Em va agrair tot el que havia fet, diguent-me com hauria estat
de difícil per algú que com ell, i estant fora de casa i sense parlar la llengua del
país, havia passat per una situació tan amarga i tan trista i en uns moments en
que el cap no funciona adequadament.
Em donà una targeta de la seua adreça a Honolulu i em va dir que si algun dia
passava per allí, no deixara d’anar a visitar-lo. Que allí tenia un amic i es va
desfer en elogis per a tots els que havien fet el treball tan ben fet capitanejats
(segons ell) per mi, quan jo, sols vaig apiadar-me d’un home que estava
passant per un glop molt difícil de passar. Em donà una abraçada, ploràrem els
dos abraçats i el mateix dia va seguir el seu camí, parant en Suïssa, però
després volant sense parar fins a sa casa en Hawaii.
Anys més tard, vaig viatjar a Honolulu, però vaig pensar que visitar-lo, seria
recordar els dies tan amargs passats a Màlaga i que millor seria que el deixara
tranquil.
Mai oblidaré este cas. Quan pense en esta parella, a ella no la vaig conèixer,
peró, sempre que pense amb ells, després de tants anys els ulls em piquen i
he de fer un esforç molt gran per a no soltar alguna llàgrima. Pot ser que jo, no
sàpiga transmetre els sentiments que vaig viure aleshores, però veure i parlar
amb un home que tremolava i que es veia que feia un gran esforç per no plorar,
per no pegar crits per tot arreu, fon una experiència, no vaig a dir que
traumatitzadora, però que no voldria tornar a viure. I al mateix temps, vaig
veure tant d’amor en aquell home, que crec que va ser el cas que més me va
marcar. He de dir que hi ha uns quants més, quasi trenta anys donen per a
molt. La majoria son més alegres i podríem dir que fins i tot divertits, però
potser que jo siga una romàntica, sempre he trobat este cas com molt especial.
No recorde ni la cara ni com era l’ home, però sí la tristesa que emanava del
seu cos, en entrar, en caminar, en dirigir-se a mi i en finalitzar tot l’assumpte l’
agraïment per haver rebut ajuda en eixos moments en què imagine que el
cervell no ha de funcionar plenament.

Nieves Escribà.

Un pensamiento en “AMOR VERTADER FINS A LA MORT. Nieves Escribà.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s