CERCLE VICIÓS. M. José Fernández

CERCLE VICIÓS
Mirà desesperat al seu voltant, buscant un lloc per on fugir, o algú que li poguera
ajudar, però estava sol, ho sabia, i també sabia que no podia amagar-se en cap racó, que
l´única cosa que podia fer era esperar, tremolant de por anticipat, mentre Joan s´acostava
a ell, somrient amb burlanera prepoténcia.
– A on pensaves anar?
– Enlloc.
La veu li eixia tremolosa, i sentia que les llàgrimes acudien als seus ulls, per més
que intentava evitar-ho, la qual cosa feia que Joan, que també ho notava, riguera més a
gust.
– Què portes hui d´esmorzar?
– No ho sé, encara no he obert el meu entrepà.
– De segur que és millor que el meu. -Carles es va encollir de muscles, sense saber què
dir, i esperant les següents paraules del seu company de classe, que no van tardar a
arribar a les seues oïdes, en forma d´exigència, encara que estigueren plantejades com
una pregunta- m´ho canvies?
– D´acord.
Quina altra cosa podia fer? No era la primera vegada, ni probablement seria
l´última, en que la mateixa situació es repetia, i el resultat més optimista era quedar-se
simplement sense entrepà per a esmorzar.
– No em vas a preguntar de què és el meu?
Però hui Joan estava especialment morbós, i Carles sabia que no s´anava a
conformar amb l´entrepà, per la qual cosa va a engolir saliva abans de preguntar, com
aquell li exigia:
– De què és el teu?
– D´aire, t´agrada?
Una altra pregunta retòrica, a la que no podia contestar, per la qual cosa de nou es
va encollir de muscles, intentant endevinar què podia fer, o dir, per a alliberar-se d´allò.
– Bé, veurem què portes tu.
Joan va estendre el braç, i Carles, obedient, va deixar en la seua mà l´entrepà,
encara embolicat en paper d´alumini, sentint que la boca se li feia agua mentre l´altre xic
el desembolicava i treia el cruixent pa, desbordant de pernil serrà damunt d´una capa de
tomaca i oli.
– Vaja, no està malament, la teua vella sap com fer “bocates”.
Carles va forçar un somriure, veient, impotent, com el seu entrepà anava
desapareixent en la gola del seu enemic, i mirant novament al seu voltant, intentant trobar
un buit per on escapolir-se.
– No tingues pressa -li va retindre Joan, parlant amb la boca plena i escopint molles en ferho-
açò està bo, però m´agradaria prendre tambè alguna cosa de beure, què tenim per
ací?
Li assenyalava els pantalons, exigint que es buidara les butxaques, i gruyint quan
aquell li va entregar els cinc euros que portava.
– Només açò? -va protestar, encara que Joan sabia que, li donara el que li donara, eixe
dia no estaria satisfet- I què vols que faça amb tan poca “pasta”?
Cada vegada li costava més treball retindre les llàgrimes, la por s´anava convertint
en pànic, i quasi va ser un alleugeriment rebre la pallissa que esperava, l´immerescut
càstic que, encara que dolorós, sempre era menor del que el seu terror esperava.
Per descomptat, amb això no acabava la cosa, perquè despres havia de tornar a
classe, i com el seu llastimós estat no podia ocultar-se, la professora es veia obligada a
portar-li amb el director, davant de la burlanera mirada de Joan que, con últim gest, es
portava l´index al coll, en clara amenaça del que li succeiria si se li ocorria xivar-se.
– Qui ha sigut?
– Si no parles no podem ajudar-te.
– No tingues por, dis-nos qui és i no tornarà a passar.
Res, els seus llavis es negaven a desapegar-se, i tornava a plorar per tota
resposta, amb més força quan decidien cridar a sa mare perquè vinguera a buscar-lo, i li
feien esperar fora fins que ella arribava, agitada, enfadada, dolguda.
– Carles, carinyet!
Primer una abraçada, després entrava a parlar amb el director, i quan eixia ho feia
enfadada, exigint-li el mateix:
– Per què no ens vols dir qui et fa això? No tingues por, digues qui és i l´expulsaran del
col.legi, perquè no torne a fer-te el mateix, ni a tu, ni a cap altre xic.
Però Carles no deia res, només li demanava a sa mare, en silenci, que li
traguera d´allí, que no li obligara a continuar plorant, com un xiquet menut, davant del
director, davant de la professora, davant de qualsevol que passara per allí i vera el
vergonyós espectacle que no podia evitar oferir.
– Vinga, anem!
Sandra agafava el seu fill de la mà, però ell se soltava, s´avergonyia de què li
pogueren veure eixir així, més que de l´ull que començava a amoratàrsele, o del llavi
unflat que convertia la seua bonica cara en una grotesca màscara.
Els dos caminaven en silenci fins a la casa, i una vegada allí, ella deixava que es
refugiara en el seu dormitori, que plorara tot el que volguera, endevinant-li tirat damunt del
llit, colpejant el matalàs amb la seua estèril fúria, i lamentant no ser tan fort ni tan malvat
com aquelll xicotet “cabró” que el perseguia.
Sandra preparava el menjar amb ràbia, desitjant colpejar aquell jove bastard que
estava convertint la vida del seu fill en un infern. Les casseroles i plats pagaven el seu
enuig, i quan el seu marit va arribar a casa no va tardar a endevinar el que havia
ocorregut, inclús abans de que ella començara atropelladament a referir-ho.
– Una altra vegada? -se va limitar a preguntar, quan ella va acabar de parlar- Però este xic
és panoli, o què li passa?
– No és panoli, té por!
– Por, de què? Parlaré amb ell i…!
– Deixá en pau! -Sandra el va detindre amb brusquedat- Ja té prou perquè vages tu amb
les teues històries a empitjorar-ho!
Com ho anava a empitjorar?
Però Carles pare va fer cas, es va limitar a llavar-se les mans i asseure´s a taula,
esperant que la seua dona deixara, de mala gana, un plat ple de menjar davant d´ell.
– El xic no menja?
– Ja menjarà després, quan estiga més tranquil!
Quan ell no estiga, això és el que la seua dona suggereix, com si ell fora un ogre
que s´anara a menjar al seu propi fill. Encara que tal vegada, el xiquet estiguera més
saborós que aquella cosa, impossible de desxifrar, que s´obligava a emportar-se a la
boca, cullerada rere cullerada, entre glop i glop de vi, amarg com la seua pròpia amargor.
No havien tingut més fills, Carles era el seu unigènit, i ell el volia amb totes les seus
forces, i cada colp que imaginava en el cos del xic, es convertia en vint en les seues
pròpies carns, i no entenia per què la seua dona s´enutjava amb ell pel que li ocorria al
xaval, quina culpa tenia ell?
Li agradava assentar-se una estona en el sofà, en acabant de dinar, amb la seua
dona al seu costat, i donar una becadeta veient la tele, però eixe dia cap dels dos estava
per la labor, Sandra se´n va anar directament a la cuina traginant per a netejar el plats
bruts, donant de nou colps innecessaris per a alleujar la seua desgràcia, i Carles va
decidir eixir de casa abans de l´hora habitual.
– He d´anar prompte a l´oficina, hi ha molt de treball.
Anava a donar-li a la seua dona una besada de despedida, però ella va girar el cap
cap a un altre costat, evitant el contacte, i sense dir-li ni una paraula.
Carles no va poder, ni va voler, evitar tancar la porta de colp, un colp que va
retrunyir darrere d´ell, romanent en la casa quan ell ja no estava.
Era prompte, però tampoc li abellia passejar sense sentit davall el sol que ja
cremava, per la qual cosa va pujar al seu “jaguar” i el va fer rugir pels deserts carrers de la
ciutat, que avançaven el buit del ja pròxim estiu.
Va passar uns quant semàfors en ambre, i l´últim en roig, esquivant per poc el
cotxe que des de la seua esquerra es llançava contra ell, i fent un gest obscé amb el dit
quan el conductor va tocar el clàxon per a advertir-li de la seua presència. Va ser el primer
a entrar a l´oficina, a ocupar el seu despatx i asseure´s davant de la taula, abarrotada de
paperots que pareixien riure´s d´ell, i als que va donar una manotada, fent ploure
cel.lulosa sobre el net sòl de marbre.
Quan de nou es va obrir la porta, i Alfons va entrar en la refrigerada oficina, va
sentir que el cor si li encollia al veure allí el seu cap, fumant despreocupadament un
enorme puro, malgrat la prohibició de fumar en llocs tancats.
– Bona vesprada.
– Ha acabat l´informe que li vaig demanar ahir?
Informe, quin informe?
– Vaig deixar en la seua taula tot el que em va demanar.
No recordava que li haguera demanar res, però sempre deixava damunt la taula del
cap qualsevol treball que necessitara la seua supervisió, per la qual cosa, si hi havia
quelcom que aquell necessitara veure, o signar, o el que fóra, alli havia d´estar.
– Perquè no ho he trobat!
I assenyalava al sòl, al muntó de papers que, com una estora, cobrien les fredes
lloses al seu voltant.
– Si em diu exactament el que busca…
– Què buscaré! -el cap ja cridava, sense moderar en absolut el seu enfadament- Quina
panda d´inútils em rodegen! Està vist que si vul qualsevol cosa, ho he de fer jo mateix.
Res, tranquil, ja m´apanye jo sol, mentre vosté s´encreua de braços i cames esperant que
li caiga la sopa boba tots els mesos!
I Alfons va haver de patir que el senyor Carles tancara la porta davant dels seus
nassos, sense dir-li què estava buscant, sense explicar-li el que volia.
Què s´havia cregut ell?
Alfons no era cap gandul, al contrari, sempre era el primer en arribar a l´oficina, i
quasi sempre l´últim que se n´anava, excepte de vegades com aquella, que el propi cap
arribava prompte segons pareix amb l´única intenció de cridar-li.
Per descomptat, no era el millor moment per a demanar-li dies lliures, com la seua
dona li havia suggerit. Volien anar-se´n de vacances, però no ho volien fer en ple agost,
quan tot el món les té, i tot està més car, i aprofitant que li devien uns quants dies, només
amb què li avançara dos o tres de les seus pròpies vacances, podien disposar d´una bona
setmana fora de temporada, però com se l´anava a demanar ara, quan acabava de
esbroncar sense cap motiu?
A poc a poc van anar arribant la resta dels seus companys i companyes, assentantse
en els seus respectius llocs i fent el seu propi treball, entre rialles o xanxes de què es
va mantindre al marge, fins que segles desprès van tornar a abandonar l´oficina, i també
ho va fer el cap, que havia passat tota la vesprada tancat al seu despatx, i que va deixar
amb una nou portada, dirigint-li una mirada feréstega, i sense dir paraula.
Una vegada més era l´ùltim a eixir, i per a què?
Va apagar l´aire condicionat i es va assegurar de què tot quedava en orde, abans
d´exir i dirigir-se a l´aparcament, on li esperava el seu vell automòbil, amb el color roig
botat de gran part de la porta del conductor, bombada cap a dins després que algú el
colpejara i fugira sense dir res, i va haver d´insistir abans de què es posara sorollosament
en marxa, deixant després d´ell un intens fum negre, tan negre com el seu estat d´ànim
mentres conduïa de volta a sa casa.
Per descomptat, ni en el seu carrer, ni en els adjacents, hi havia lloc lliure, i després
de donar diverses voltes amb la vana esperança que algú decidira anar-sé just quan ell
passava, va acabar deixant el cotxe a quatre carrers de sa casa, fins on va haver d´anar
caminant i grunyint per la calor que començava a fer, i encara somiava Anna anar-se´n de
vacances! Ni al poble, podrien anar-se´n si seguien així les coses.
– Que tard tornes hui -el va saludar la seua dona.
– Bona vesprada també a tu -va grunyir com a resposta.
Anna no va dir res, es va donar compte de seguida de què el seu home estava de
mal humor, i sabia per experiència que era millor no portar-li la contrària quan arribava
així.
Va esperar que es dutxara, i li va preguntar a continuació si volia sopar ja.
– Està el xic a casa?
– Sí, està en la seua habitació.
– Però segur que no està estudiant precisament.
– No sé, no…
– Com que no saps! És que no eres tu sa mare potser? Perquè hauries de saber, i hauries
d´obligar-lo a estudiar un poc, que quines notes està traient! Per això em mate jo a
treballar, per a pagar-li un col.legi de pagament?
– Però…
– Crida´l i dis-li que vinga a sopar, a veure si açò pareix una familia de tant en tant!
Anna va tornar a guardar silenci, i en el mateix fosc silenci va anar a l´habitació del
seu fill, on va abrir la porta bruscament, sense molestar-se a picar abans.
– A sopar, que ja es hora!
– Ja vaig, mamá.
– Ja vaig, ja vaig, però quiet t´estàs, vinga i mou eixe cul gros que se t´està posant de tant
de jugar a la videoconsola!
– Però mamà…
– No repliques, i mou-te!
Joan es va alçar, deixant amb brusquedat el comandament, i mirant sa mare amb
intens odi. Quina culpa tenia ell de què son pare fora un porc i la tractara malament?
Perquè eixe era el problema, sempre ho havia sigut, encara que només ara, que ja no era
una criatura, se l´adonava.
Va prendre amb fàstic el sopar que sa mare li va posar davant, i va contestar amb
grunyits a les poques preguntes que son pare li va fer, desitjant desaparéixer d´allí, tornar
al seu dormitori, a l´únic lloc de la casa en què se sentia bé, fora de perill de discussions i
baralles, fora de perill de les escabroses escenes que havia de viure quasi diàriament,
fora de perill d´alguna que altra bufetada que a son pare se li poguera escapar.
Ell mateix es va haver de posar el despertador, i al matí, sense que ningú li donara
els bons dies, perquè son pare ja se n´havia anat a treballar, i sa mare aprofitava per a
estirar-se tranquil.lament en el llit i dormir un poc més, es va alçar, es va vesitir, es va
prendre un bon glop de llet directament del tetrabrick, i se´n va anar a classe, pensant ja
en l´hora de l´esmorzar, en aquells enormes i apetitosos entrepans que, l´atordit de
Carles, portaria per al seu personal gaudi. I que s´atrevira a dir-li que no!

M. José Fernández

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s